Per molts anys Lorens!

Sempre m'agrada recordar com vaig conèixer  les persones que estimo. 

Qui  m'anava a dir, quan ja fa més de 20 anys, i vaig seure el 1er dia d'institut al teu costat, que a partir d'aquell dia començava una gran amistat, una amistat de les que et fan ser família. 

Quan no callaves a classe, i després em demanaves els apunts, malgrat que tu sempre has estat molt millor estudiant que jo. Quan feiem campana al bar, quan vareu anar un grupet a parlar amb el nostre tutor per a que no em fessin repetir curs per haver suspès anglès, quan vam fer les nostres 1eres vacances juntes amb les propines de treballar tot un estiu al Marina, quan ens vam treure el carnet de conduir, quan sortíem de festa i muntàvem uns sidrals que feien història, quan ens va assetjar un berber en un poblatxo tocant el desert del Sahara, i vam haver de fotre el camp en plena nit i creuar l'Atles, a tota llet en un cotxe que si posaves l'aire condicionat es calava, quan quasi matem al De Simon a Egipte donant-li Coca-Cola perquè ens pensàvem que es queixava perquè tenia rollo, i quan vas preparar arròs saltejat amb fuet perquè no teniem res més a la nevera, quan els dijous bebiem cervesa i xerràvem fins les tantes, quan vam entrar fent un trompo a aquell restaurant i el cambrer ens va dir que qualsevol no ens donava taula i un llarg etcètera que no s’acaba i que aquí no cal explicar...

Hem passat ja una part molt important de la nostra vida , les hem passat de tots colors, moltíssimes coses bones i les que ens que ens queden, i algunes de molt dolentes,  i em fa feliç haver-te tingut sempre al meu costat.

Avui ja amb el teus petits hereus, als que els hi podrem explicar algunes de les nostres batalletes. (Pobrets !!) 

Els podràs ajudar a entendre que els amics, els de veritat, son els que t'estimen, malgrat coneixent de 1a mà tots els teus defectes, i que a la vida son molt importants, imprescindibles, perquè t'ajuden a créixer, a madurar i a fer-te millor persona.

Que amb amics de veritat, es divertirán, viatjaran, que inclòs algun temps podran viure junts, que els ajudaran quan vinguin moments tristos, que segur en vindran, que els aixecaran quan caiguin molt avall, i que els posaran al seu lloc, quan s'enfilin més a munt del compte, que es podran enfadar molt i molt, però sempre tenint la certesa interior que, quan l'amistat es de les de debò, de les que t'alegren el cor quan a l'altre li passen coses bones i t'entristeixen i et causen dolor quan les coses no li van bé, amb aquests amics, les enfadades més tard o més d'hora quedaran en un no res.

Perquè amb els amics també s'aprèn a perdonar i a ser perdonat.

Els hi podràs explicar que els bons amics et diuen les veritats, i altres vegades,  senzillament et diuen el que en aquell moment necessites sentir. Però que només els de debò, saben escollir el moment idoni per a cada cosa.

Tot i que, per molt que els hi ho expliquis, ho  hauran d'experimentar ells com ho hem fet nosaltres. 

Del que no em queda cap dubte és que en Manelet i en Bernat  han fet sort amb la família que els hi ha tocat, seran uns nens molt feliços i amb la millor mare !

Per molts anys Camps, i que sempre els podem viure plegades! Passa un bonic dia d'aniversari ! Perquè la vida és un privilegi curt que s'ha de celebrar! 

#amicsquesonfamilia #permoltsanys #graciespertant

De vegades, quan tot és fosc, res ha canviat

   Ahir, com moltíssimes nits, vaig somiar amb tu, somio coses quotidianes que solíem fer juntes, de vegades estem xerrant a la cuina de casa, o caminem pel carrer del bracet, altres dinem amb família, fins i tot alguna vegada m'esbronques.

   

   Tot és com era abans, com era sempre, res ha canviat. 

   

   És sensacional poder somiar-te, poder tornar a veure't d'una manera tant nítida, tan real, poder escoltar la teva veu, sentir com en mirem els teus ullets blaus, poder tornar a agafar-te de les mans i notar el tacte de la teva fantàstica pell. Alguna que altre nit, ens hem tornat a fer una llarga abraçada. Tot és normal, res ha canviat. Quina meravella! Quins privilegis ens atorguen els móns de Morfeu!

   

   Quina barreja més contradictòria, tot cent per cent oníric i alhora tant real!

   

   Però com totes les coses bones, els somnis s'acaben, llavors venen aquells escassos segons inicials en els que encara mig adormida, recordo el viscut encara com a real, un breu regal, en el que encara la consciència no ha fet acte de presència.  

   Però de cop... patapam, la vida et torna a posar al seu lloc, la crua realitat torna al meu cap, i en aquell precís moment en que la raó em fa entendre que tot el viscut ha format part del món dels somnis, just en aquell precís moment,  un dolor sec, més real que mai, que surt d'enmig de l'estómac i que puja fins al cap, m'acaba de despertar del tot, per si encara em quedava algun dubte. 

És una punxada física de dolor, com una bufetada, que et torna a la vida real per fer-te entendre que res és com sempre, que tot ha canviat, i mai tornarà a ser com abans, perquè tu no hi ets.  

   Des de ja fa 7 anys, només hi ets cada dia, en els meus records, en les meves fotografies, en el meu pensament, en el meu cor i moltíssimes nits en els meus somnis.

   Ja ho va escriure Calderón de la Barca fa més de 400 anys, 

...que toda la vida es sueño,

y los sueños, sueños son.

 

   T'estimo mama i et trobo a faltar !

Ens veiem una d'aquestes nits...

Reflexió provocada pel nadal

Ara que ve nadal i tothom és desitja les millors coses, hi ha qui de tot cor, hi ha qui per protocol, a mi em dona sempre per fer-me la mateixa pregunta. 

Perquè no mantenim aquest esperit tot l'any?? 

La vida ens aniria millor a tots plegats. Aprenem a guardar en un calaix els rancors, aprenem a no malpensar constantment, intentem posar-nos en la pell dels altres. Intentem justificar perquè algú no ens ha respost com voldríem i esperàvem, lluitem per a que la nostra part positiva guanyi sempre a la negativa.

Intentem omplir el nostre dia de pensaments positius, des de que ens llevem, des de que obrim els ulls. Intentem no fer mal a ningú i si ho fem, demanem sempre perdó.

Fem del somriure la nostra bandera, fins que ens facin mals les galtes.

Esborrem els errors del passat no sense haver aprés d'ells, per a no repetir-los. No calen grans gestos. Com deia el Capità Enciam els petits canvis són poderosos !

Estimem sense por d'arriscar-nos a no ser corresposts. Malgrat no ser-ho, haurà valgut la pena. Demostrem la nostra estima als que ens estimen i als que no.
Donem les gràcies per tot, agraïm, agraïm, agraïm i agraïm fins a la sacietat.

Besem, abracem, acaronem, entreguem la nostra ànima en tot allò que fem, la resta vindrà donat.

Visquem el present i no ens preocupem pel passat, ja no tornarà, mirem cap al futur amb seny i previsió, però la justa, evitem preocupar-nos per coses que potser no arribaran a passar mai. 

Vindran coses molt bones, i coses molt dolentes, perquè això és la vida, la vida de cadascú de nosaltres no és res més que temps. Temps farcit d'experiències.

Tots tenim un temps assignat i el rellotge no s'atura. Visquem de manera que quan el nostre rellotge de sorra estigui a punt de caure-li l'últim gra, estiguem satisfets de nosaltres mateixos i de com hem utilitzat la nostra porció de temps que ens pertocava.

Tampoc no demano tant no ? O potser si? 

La meva mare (6 anys sense tu)

La meva mare era una persona molt especial, se l'estimava molta gent. I se que molta gent la troba a faltar.

Era forta, i alhora molt sensible. Es preocupava per moltes persones i l'afectaven les injustícies.

Molt familiar, quan era realment feliç, era quan l'envoltaven tots els seus pollets, fills/es i nets/es. Era protectora amb els seus. Era generosa, presumida, sempre amb ganes d'aprendre. Amb seixanta anys es va apuntar a un curs per a millorar les seves faltes d'ortografia. Tenia una cal·ligrafia tan bonica, com només tenen les persones de la seva generació. Em feia fer-li dictats i després que li corregís les faltes. Estava estudiant informàtica, acabàvem d'obrir un correu electrònic, estic segura que avui tindria una pàgina de facebook.  

Llegia molt, li relaxava cosir, tenia la sort de que la seva professió tot i que no havia pogut desenvolupar-la tot el que li hagués agradat, li encantava. Tenia un do per crear roba de tot tipus, ens va vestir a tots els seus fills, ens feia vestits, disfresses, va fer vestits de núvia increïbles, es va treure el títol de modista ben jove i amb Matrícula d'Honor. Va complir un somni obrint una acadèmia per a futures patronistes i modistes. 

També era tossuda, quan se li ficava alguna cosa al cap, l'havia de fer o dir. Li costava molt enfadar-se però quan ho feia, ja podies còrrer. Tots havíem vist de petits fer volar alguna sabatilla que altre per sobre dels nostres caps, quan li esgotàvem la seva santa paciència, per sort no tenia massa punteria, o no la volia tenir. Tot el dia cantava i sempre deia frases fetes. 

Quan estava trista se li notava a kilometres, perquè no la senties cantar i els seus ullets blaus com el mar no brillaven igual.

Malgrat tot, tenia sentit de l'humor, va marxar fent-nos riure molt fins a l'últim moment. Va marxar ràpid, massa ràpid, deixant un forat, un abisme en la nostra vida que mai podrem tornar a omplir.

El mateix forat que ella va patir quan amb més o menys la mateixa edat que jo, i embarassada del meu germà, ella va perdre la seva mare, la meva àvia, d'un desafortunat accident. Encara després de 30 anys, se li negaven els ulls quan parlava d'ella. Una mare és un ésser, únic, especial, insubstituïble a la vida de qualsevol persona. Però si a sobre era una mare com la meva, això fa que la pèrdua sigui tan enorme que et faci mal fins hi tot respirar. Vas ser i encara ets un exemple per a molts, per mi ho puc ben assegurar.

Avui ja fa 6 anys que no et tenim al nostre costat, em sembla increïble que hagin passat ja 6 anys, però per mi estàs present cada dia, centenars de coses, em fan pensar en tu, un record, quelcom graciós, quelcom trist, alguna cosa que em vas dir, que em vas ensenyar, que vas fer, una olor, una persona que em recordi a tu, una cançó, coses que em passen i que intento esbrinar quin consell em donaries.  Sempre sempre estaràs present en el meu dia a dia fins al dia que marxi jo, i perquè no, les nostres energies es tornin a trobar. Un petó mama. T'estimo i t'enyoro tant o més que el primer dia.

Dolce fare niente

El mercat està atapeït de gent remenant i comprant, els paradistes criden les ofertes tan fort que s'hi estàs molt a prop et ressonen fins als timpans.

 Un grup de senyores s'afanen per triar les fruites més llustroses i les verdures a més bon preu, mentre els marits tiren del carro i el van omplint amb el que la mestressa va triant.

Una mare va responent al seu petit que li pregunta quines son aquelles fruites vermelles, o si allò son faves o pèsols.

Un senyor toca la Vie en rose amb un acordió força tronat i alguns nanos se'l miren embadalits i una senyora molt velleta que a penes pot amb la compra li tira unes monedes al barret que ha disposat del revés per aquest servei.

Una mica més amunt 2 senyores mantenen una conversa sobre els noms tant bonics que se'ls hi posa als nens avui en dia, no com abans que si l'avia es deia Filomena, doncs Filomena que me li posaven a la pobre criatura. 

A la parada del costat una clienta esbronca al venedor dient-li que les mandarines de la setmana passada estaven mig seques i tenien molts pinyols, mentre l'altre posa cara de circumstàncies i li regala una bossa de verdures per fer brou com a compensació.

Hi ha moviment per tot arreu, la plaça bull activitat. L'aire fa olor de verdures fresques barrejada amb fruites de temporada. És el mercat de la Plaça de Cuba a Mataró i sempre que puc, hi vaig a comprar, m'agrada.

Sempre que viatjo, una de les coses que més m'agrada és visitar els mercats, et parlen d'aquell indret, de les costums dels seus habitants, dels seus hàbits de vida, de la seva manera de ser. 

Particularment, un dels que trobo més màgics i que més m'agraden de tots els països i mercats que he visitat, és el de Porta Portese al barri de Trastevere a Roma, el fan cada diumenge al mati i te varis kilòmetres d'extensió, hi pots trobar absolutament de tot, però la part que més m'agrada és la d'antiguitats, és super curiós de veure, i un espectacle per als ulls del visitant. Considero un pecat marxar de Roma sense haver passejat pel Trastevere i sense haver visitat el mercat de Porta Portese. I haver viscut ni que sigui una mica, el fantàstic dolce fare niente.

Cada vegada estic més convençuda que, en un altre vida, vaig viure a Roma... ;-)

Salute e amore !

Temps era temps ...

Estic a quasi un mes de fer 35 anys i encara no he escrit un llibre, ni he plantat un arbre ni he tingut un fill. És a dir 35 anys i tot per fer. 

Aquesta dita, te el seu origen en el Corà, per als musulmans quan una persona, mor, Alà el jutja segons els bons actes que ha realitzat en la seva vida. Aquests 3 actes simbolitzen 3 grans coses que un bon fidel hauria d'haver fet abans de morir, el llibre simbolitza el coneixement,  haver-lo aprés i haver-lo tramés, l'arbre simbolitza un acte caritatiu, sembrar un arbre que en uns anys pot donar ombra a un home cansat o fruit a un home afamat i el fill seria important per a que pregui pel seu pare durant la mort.

El que podria semblar una gilipollada masclista, crec que ho puc aplicar a la meva vida, probablement no plantarè mai un arbre ( no m'ho he proposat mai), no escriuré mai un llibre (hauria de llegir el triple del que llegeixo per ni tant sols plantejar-me aquesta idea) i no crec que tingui fills (no em veig preparada tal com està el món).

Però si espero poder realitzar 3 grans fites que bullen dins el meu cap. 

35 anys no son ni molts anys, ni pocs anys, quan som petits veiem a la gent de 35 com super grans, o fins hi tot vells, es curiós com canvia la perspectiva a mida que t'hi vas apropant. En aquesta vida mai sap quan t'en vas, jo només espero tenir temps per fer tot el que vull, perquè els mitjans, els aconseguiré.

Pensar que em queden 5 pels quaranta em provoca tremolor de cames, però em recorda que no m'adormi que tot te una caducitat en aquesta vida, i jo no en soc una excepció.

I el dia que me'n vagi, si no hi ha res més, a prendre pel cul, espero haver gaudit molt i no haver despilfarrat molt el meu preciat temps en coses banals i si hi ha quelcom més, tindré la millor companyia del món.

Salut i amor !

Bona nit ...

Aquesta no ha estat una de les millors setmanes, per molts motius, físics i emocionals, que a sobre no paris de rebre emails de com passar el millor dia de la mare, com sorprendre-la, quin es el millor regal, etc etc, no es que ajudi gaire, per totes aquestes coses, en un rampell, he fet una relació de coses que si em donen bones sensacions:

Escalfar-me al sol quan tinc fred

Mullar-me expressament un dia de pluja

Anar-me a dormir sabent que a l'endemà no sonarà el despertador

Sentir-me cansada d'haver fet molt d'esport

Ficar-me al llit i sentir l'olor a suavitzant dels llençols

Una abraçada d'algú estimat

Un atac de riure 

Un dinar feliç amb amics

Un dinar feliç amb la família

Recordar bons moments

Una bona migdiada

Banyar-me al mar

Caminar per la muntanya

Còrrer per la muntanya

Rebre un missatge d'algu que estimo.

Llegir un bon llibre en silenci

Jugar amb els meus nebots/odes

Planejar un viatge

Viatjar

Recordar un bon viatge

Escoltar bona música

Mirar fotos antigues

Conduir 

Una mirada de complicitat

Dormir plàcidament

I això ultim és el que me'n vaig a fer ara, que ja no son hores ....

Dolços somnis, per mi i també per a tu ...

Salut i amor !

Aqui mano jo !

Moltes vegades se'ns oblida que nosaltres som els qui dirigim la nostra vida, que nosaltres som lliures d'escollir el que volem i el que no, que podem triar qui o que tenim al costat, tot a la vida està basat en la nostra actitud i les nostres decisions, podem escollir que som, que serem, podem escollir aprendre de les nostres errades i canviar les coses que no ens agraden, es molt trist veure com un mateix o persones properes no prenen(m) el comandament del nostre propi vaixell i anem a la deriva, deixant que siguin els demés i les circumstàncies qui decideixin cap a on prenem el rumb del més valuós que tenim, que és la vida. !

I mentrestant jo poquet a poquet em vaig perdonant.

Em perdono per les vegades que vaig desaprofitar passar més temps amb tu, per les vegades que no et vaig parlar ni tractar com mereixies, per totes les preguntes que no et vaig fer i que mai et podré fer, per totes les coses que no et vaig explicar, per tots els petons i abraçades que ens han robat...

Em perdono per intentar ser el màxim de feliç que es pot ser sense tenir-te al meu costat. Per les vegades que, durant fraccions de segons, encara penso "ara et truco i t'ho explico".

Em perdono per les vegades que la mala llet barrejada amb la tristesa de no tenir-te em fan tenir mal caràcter. Per les persones que m'han decepcionat i per les persones que m'han ajudat. Em perdono per somiar cada nit el que de dia no podrem viure. 

I agafo cada dia el timó més i més fort i m'asseguro de no tornar a deixar-lo anar mai més.


Salut i amor !

Thinking....

El despertador sona, em llevo i corro 5 km molt suaus pel passeig, em dutxo, encenc les noticies mentre esmorzo una torrada i un cafè carregadet, la senyora del telenotícies comença a explicar que a Somàlia hi ha tanta gana que, la gent ha començat a buscar formiguers i obrir-los per a poder treure el gra que hagin pogut emmagatzemar les formigues.

La noticia em fulmina i em treu les poquetes ganes que tenia de menjar-me una torrada a les 8 del mati, peró també em sento culpable si la tiro, així que finalment me la menjo, maleint un dia més veure les noticies mentre esmorzo.

No vull donar l'esquena al món, però hi ha dies que una no està preparada per pair notícies com aquesta a 1a hora del matí. I penso que a vegades s'és més feliç visquent en la ignorància.

Després d'altres noticies de política, la senyora del telenotícies diu que l'obesitat causa a l'any més de 3 milions de morts a tot el món. Aquesta darrera notícia, sumada al nus a l'estomac de l'anterior, em fa creure que definitivament el món s'ha trastocat. Apago la tele ja en tinc prou !

En quina classe de món absurd vivim, que en una banda es moren de gana mentre que a l'altre es moren per menjar massa i malament ????

Sembla que avui el dia no comença gaire bé, miro de no pensar-hi gaire i tiro cap a la feina.

 Pel camí miro de donar gràcies interiorment per tenir les coses que tinc, poder alimentar-me bé i sà, poder anar caminant a treballar, poder saludar a les persones que conec, penso en persones que m'estimo i que estant passant molt mals moments. Penso sempre en la meva mare, en les coses que em va ensenyar i em com la trobo a faltar. 

Penso en els meus projectes, i en les meves coses. Penso en afrontar una nova jornada de la manera més positiva possible.  I penso en la sort que tinc de poder pensar en totes aquestes coses, tot i que a vegades pensi que penso massa !

Salut i amor !

Ferides tancades

Quan em vaig voler adonar, ja t'estimava. L'amor és així, no es pot controlar. Respirava per tu i m'equivocava, però llavors encara no ho sabia. El teu tacte m'envaïa l'ànima.

El meu humor depenia del teu. Et vaig estimar d'una manera honesta i sincera. Poquet a poquet cada dia et necessitava més, mentre, tu em donaves espurnes de felicitat, a les que jo m'abraonava encara que m'acabessin cremant. No n'havia conegut de cap altre tipus i creia que aquelles guspires eren les bones, creia que eren les millors, fins hi tot millors de les que em mereixia.

Vaig aprendre a estimar-te sense esperar gaire a canvi, vas ser com una baralla arreglada, com una cursa amb avantatge, com una autopista amb peatges, com un plat agredolç.

Vas fer miquetes el meu cor, jo en vaig recollir els pedaços i em vaig tornar a fabricar un altre, aquest cop d'un material més sòlid i resistent. Em vas ensenyar bé la lliçó. Vaig aprendre bé el camí. Encara que tu mai en vas ser conscient, o això m'agrada pensar.


 Vaig aprendre que l'amor no pot ser egoista. Que si dones, també has de rebre. Que si fas mal has de demanar perdó. Que si dubtes has de demanar permís. Que si jo estiro, tu arronses, si no volem que la corda es trenqui. Que si comptes amb algú pel viatge, hi comptes fins al final, no només per unes etapes. I que tot ha de ser recíproc i equilibrat.

I ara, de tant en tant, amb la ferida ja ben tancada, però la cicatriu ben palpable... encara et penso. 


Salut i amor !

Dona'm les mans...

Un dia d'aquesta setmana, tornant de la feina, anava pel carrer, darrera d'una nena que caminava de la mà de la seva mare, devia tenir uns 7-8 anys, moreneta amb una cueta i un abriguet, i anava caminant amb la seguretat que et dona anar pel carrer de la mà de la teva mare, li anava explicant al que havia jugat a l'hora del pati aquell dia.

Em va venir al cap el record de mi mateixa, passejant o de compres de la mà de la meva mare i una gran tristesa em va envair, perquè trobo a faltar aquesta sensació i mai més la tornaré a experimentar. 

Quan ets petit no ets conscient, del que t'aporta anar de la mà de la teva mare. L'escalfor, la seguretat, el tacte de la seva pell suau, l'amor, i la tendresa que comporta un fet tant senzill com donar-te la mà.

La conversa,  per molt banal que sigui,  pren un altre caire quan vas de la mà de la teva mare i t'escolta com si el que li estiguessis explicant fos el més important que està succeïnt al món en aquell moment.

I com centenars de vegades em passa al dia, un dolor, una punxada com si et regiressin els budells i que arriba fins a l'alçada del cor, em va colpejar un cop més. 

Ja m'he acostumat a que això em passi, però a vegades la punxada és més forta, suposo que segons la intensitat del record i el meu estat d'ànim en aquell moment. Crec que aquest dolor m'acompanyarà tota la vida, es com qui te alguna malaltia crònica, o ho acceptes i aprens a viure amb el que t'ha tocat o plegues veles.

En el meu cas, mai vaig perdre la costum de donar la mà a la meva mare, moltíssimes vegades ja de ben gran, arribava a casa en un dia fred i el primer que feia era agafar-me de les mans fins que les tenia ben calentetes. Anant pel carrer, sempre m'hi agafava o bé del bracet  o bé per l'espatlla, i si de petita era jo la que passejava amb orgull de la seva mà, de gran era ella, la que passejava amb cara de satisfacció. I a mi això em feia molt feliç. De fet la vaig tenir agafada ben fort de la seva mà fins que va marxar.

Evocant tots aquests records, vaig fer memòria dels grans moments en que la meva mare m'explicava contes, era una gran narradora, mai me'ls llegia d'un llibre, ella els explicava narrant-los extrets de la seva memòria, variant les veus, greu quan el personatge era dolent, aguda quan eren nens i dolça quan parlava la mare.... La Caputxeta, els 3 porquets, en Patufet, tots els clàssics, el meu preferit era sense dubte el de les 7 cabretes ! Trobava fascinant com la valenta mare de les 7 cabretes, obria la panxa al llop, treia als seus fillets i hi posava pedres en el seu lloc i la tornava a cosir, quan aquest despertava de la seva migdiada al costat del riu amb una sobtada set, i queia de panxa al apropar-se per beure,  pel pes de les pedres. 

Em pregunto si les mares d'avui en dia expliquen contes així als seus fills, si se'ls asseuen a la falda com feia la meva mare, a mitja tarda perquè li demanava o bé per entaforar-me un dinar que sabia que no m'agradava gaire. Li he vist fer amb la mateixa infinita paciència a tots els meus nebots i era un moment molt màgic en el que tots se l'escoltaven amb devoció, com feia jo en el seu dia.

Hi han petites coses, sensacions, records, imatges olors, tactes que em venen al cap i que em fan recordar amb molta anyorança i molt de dolor, que, com t'estima una mare, mai a la vida t'estimarà ningú.

Salut i amor !

Aprenent a aprendre

Aquests últims mesos, una persona que m'està ajudant molt, m'ha fet veure que la vida sense projectes no es vida, i passar-te la vida fent coses que no t'agraden tampoc es vida.

I això que sembla tant obvi, resulta que jo he trigat 34 anys en esbrinar-ho ! Que tonteta no? Potser si, però a vegades el més evident, allò que tens davant dels nassos és el que costa més de veure.

Després, està el tema de saber perquè serveixes, o millor replantejat, saber que és el que t'agrada, que és el que et motiva, quin pot ser el teu motor. Perquè també he descobert que quan una cosa t'apassiona segur que se't dona bé ! 

Si home !!! Pensava jo abans, a mi em pot apassionar la formula 1 i mai seré una bona pilot. Error ! No he dit que tingui que ser la millor, però si tingues l'oportunitat d'aprendre a pilotar un cotxe de formula 1, i li poses tota la meva dedicació, il.lusió i passió, de ben segur que n'acabaria conduint un amb unes habilitats prou dignes.

No és el cas, no m'apassiona la formula 1, per tant, tinc clar que mai seré una bona pilot, però perquè no vull, no perquè no pugui.

El tema es que, també pel que he vist, hi han diversos grups de persones. Seguint amb l'exemple de la formula 1, hi ha gent que sap perfectament que li agrada la formula 1, però no ho veu com una cosa factible, ho veu com un somni irreal i només per aquest fet mai serà pilot ni res que tingui que veure amb la formula 1.

També hi ha gent que sap perfectament que li agrada la formula 1, però a diferència dels anteriors, lluitaran amb tota la seva ànima, per aconseguir ser pilot, o mecànic, o periodista de formula 1, o qualsevol cosa que l'aproparà amb seguretat al món de la formula 1. Perquè ho ha visualitzat, ha cregut de veritat que pot aconseguir-ho i s'ho ha treballat per realitzar-ho. L'èxit està assegurat !

Llavors hi ha el tipus de gent que no te ni punyetera idea de, si li agrada la formula 1, o li agrada fer ganxet al sofà. Que no sap, perquè ningú li ha fet veure o perquè per ell/a mateix no se'n ha adonat que és el que el/la faria feliç en aquesta vida. Per tant mentre no ho esbrini mai serà feliç.

Jo fins fa no gaire era d'aquest 3er grup, ara la meva olla exprés esta bullint com una boja i en breu xiularà dient que la verdura ja està al punt. Ja veurem si he bullit, coliflor, bròquil, o mongeta.

El cas es que bull més que mai, i les sensacions son bones ! I no és feina fàcil, però estic convençuda que quelcom sortirà ! I serà molt positiu per mi ! 

I Com deien al 1,2,3: "Hasta aquí puedo leer".....

Salut i amor !

Que l'optimisme sempre guanyi ....

Aquesta setmana estic farta de la gent pessimista . És cert, vivim en un món de bojos. En un món moltes vegades injust.

Vivim en un món, en el que un capità es capaç d'abandonar en un vaixell que s'enfonsa a 1.400 persones que estaven gaudint de les seves vacances.

En un món, on un, per ser gendre de rei que, i  només pel fet de ser-ho, durant la resta de la seva vida no s'haurà de preocupar per problemes econòmics, tot i així,  roba i estafa al seu país.

En un món on es pot violar i assassinar a una noia i que el càstig sigui una condemna de 20 anys que probablement quedaran en 10 o 12, en una presó on podrà treballar, guanyar un sou, estudiar, veure el canal plus i quan surti cotitzar l'atur. 

En un món on,  la meitat dels seus habitants passen gana, mentre l'altre meitat llença tones i tones d'aliments.

En un món, en el que una empresa dels Estats Units pot fer trontollar a un país, decidint que avui està en crisi i que demà no ho està tant, com sempre únicament pel seu propi benefici econòmic, sense tenir en compte les repercussions d'aquestes valoracions en aquest països.

En un món on un President de Generalitat corrupte, surt indemne de tots els seus "xanxullus"  i on s'asseu a un jutge a la banqueta dels acusats per fer bé la seva feina!

I així podriem citar una llarga relació de successos que personalment em deixen garratibada, cos sorpresa i esmaperduda diàriament !

Tot i això, nosaltres tenim la gran llet d'haver nascut a Europa, on només per aquest fet, si fa fred, podem encendre la calefacció de casa i per la nit anar-nos a dormir al nostre llit en el qual els llençols fan olor de suavitzant, al nostre pis o casa en el que tenim uns mobles ben bonics on guardar totes les coses que anem comprant, i amb uns armaris farcits amb la roba que ens cal a cada estació i les sabates de la temporada.

Amb una nevera que ens conserva tots els aliments bàsics més els capritxets culinaris que ens comprem per els nostres àpats diaris, un microones que ens escalfarà la llet per al cafè que ens farà la nostra super cafetera últim model.

Amb una rentadora que ens rentarà els nostres apreciats modelets a la temperatura d'aigua que escollim.

Tenim el nostre cotxe aparcat al nostre pàrquing, resguardat de les inclemències del temps,  que tindrà més o menys anys, però amb un equip CD d'àudio, i en molts casos a la guantera o bé directament incorporat hi tindrem un navegador GPS per no perdre'ns quan fem una escapadeta de cap de setmana a un poblet en el que hem llogat una caseta per desconnectar.

Malgrat que estem en crisi, no haurem de patir per que ens volen fer una ablació de clitoris, o per si no ens trobessim bé i no tenim medecines i no hi ha cap hospital on vivim, o per haver d'anar a buscar aigua  a 15 km a peu i carregats, ni per si ens fan casar amb un home 30 anys més gran al que no coneixem de res, ni tampoc patirem per ser analfabets, ni per si els nostres fills demà podran dinar o no.... Demagògia? No ! Dosis de realitat !!!

Ei de debó, no ens queixem tant.... i valorem més tot el que tenim, que el pessimisme s'enganxa com una pandèmia però no oblidem que l'optimisme també !!! Està demostrat que un estat de tristesa permanent afecta molt negativament al nostre sistema immunològic. No és empresa fàcil, però creieu-me jo soc una experta en lluitar contra la negativitat i com tot, requereix de molt d'esforç diari i bona voluntat, ja sabeu, Roma no es va construir en un dia ! 

Així que ànims per tots, mirem de trobar l'equilibri entre l'austeritat i el consumisme,  entre les utopies i la demagògia, pensem que cada dia que passa és un dia menys que falta per superar la crisi !! Si ho pensem bé, tenim més alegries que les que ens dona el Barça. De tant en tant, deixem de mirar-nos el melic i aixequem una mica el cap per contemplar el cel !

A més, segons les profecies mayes, a finals d'aquest 2012 ens en anem tots a prendre pel sac, doncs el temps que ens quedi, que sigui el més agradable possible no ?? (Amb lo bé que anàvem eh !).

A part de la gent pessimista, aquesta setmana també m'ha succeït, que, un nen d'uns 4 anyets al qual no conec de res, cada dia passa amb la seva mare quan surt del cole per la porta de la meva oficina i entra, em fa un petó em diu bon dia i se'n va amb una rialla d'orella a orella. La vida a vegades te cops genials. 

Et pots enfadar perquè les roses tinguin espines o et pots alegrar perquè les espines tinguin roses. Tu decideixes ! 

Jo intento cada dia triar la 2a opció ! I aquesta setmana hem quedo amb l'anècdota del meu nou petit  amic !

Salut i amor !   

Engego...

Feia temps i temps que havia pensat en escriure un blogg, però mai m'havia atrevit a fer-lo.

Segur que tothom ha escoltat alguna vegada la frase de "les persones no canvien", doncs jo he aprés que les persones si canvien, a vegades sense ser-ne conscients i a vegades volent fer aquest canvi, conscientment.

Això es exactament el que m'ha succeït a mi. Durant els ultims anys de la meva vida, les circumstàncies m'han fet una persona diferent. Al principi, no vaig ser conscient del canvi, però ara en soc plenament conscient, és més, el provoco. Sempre intentant que sigui cap a millor, cap allò que m'enriqueixi més com a persona i que em faci créixer i ser feliç. 

I si d'alguna cosa estic més segura que mai, es de que, sigui quina sigui la durada del meu viatge en aquest món, encara em queda moltíssim per aprendre.

Aquest blogg l'he creat única i exclusivament per al meu propi benefici. I no parlo de beneficis econòmics evidentment. Senzillament com a una eina que, crec, em pot ser útil per a expressar en "veu alta" qualsevol opinió, tema o quelcom que em vingui de gust escriure. No és un diari, ni escriuré cap revelació

Si no em vols seguir, no passa res, jo només pel fet d'escriure-ho ja en trauré un profit, t'ho ben asseguro, si et ve de gust llegir-me i si algun dia vols fer-me un comentari, sincerament em sentiré molt i molt afortunada.

Això si, no esperis ordre, ni rigor, ni puntualitat,  ni cap escrit de premi literari !

Salut i amor !