Ferides tancades

Quan em vaig voler adonar, ja t'estimava. L'amor és així, no es pot controlar. Respirava per tu i m'equivocava, però llavors encara no ho sabia. El teu tacte m'envaïa l'ànima.

El meu humor depenia del teu. Et vaig estimar d'una manera honesta i sincera. Poquet a poquet cada dia et necessitava més, mentre, tu em donaves espurnes de felicitat, a les que jo m'abraonava encara que m'acabessin cremant. No n'havia conegut de cap altre tipus i creia que aquelles guspires eren les bones, creia que eren les millors, fins hi tot millors de les que em mereixia.

Vaig aprendre a estimar-te sense esperar gaire a canvi, vas ser com una baralla arreglada, com una cursa amb avantatge, com una autopista amb peatges, com un plat agredolç.

Vas fer miquetes el meu cor, jo en vaig recollir els pedaços i em vaig tornar a fabricar un altre, aquest cop d'un material més sòlid i resistent. Em vas ensenyar bé la lliçó. Vaig aprendre bé el camí. Encara que tu mai en vas ser conscient, o això m'agrada pensar.


 Vaig aprendre que l'amor no pot ser egoista. Que si dones, també has de rebre. Que si fas mal has de demanar perdó. Que si dubtes has de demanar permís. Que si jo estiro, tu arronses, si no volem que la corda es trenqui. Que si comptes amb algú pel viatge, hi comptes fins al final, no només per unes etapes. I que tot ha de ser recíproc i equilibrat.

I ara, de tant en tant, amb la ferida ja ben tancada, però la cicatriu ben palpable... encara et penso. 


Salut i amor !