Reflexió provocada pel nadal

Ara que ve nadal i tothom és desitja les millors coses, hi ha qui de tot cor, hi ha qui per protocol, a mi em dona sempre per fer-me la mateixa pregunta. 

Perquè no mantenim aquest esperit tot l'any?? 

La vida ens aniria millor a tots plegats. Aprenem a guardar en un calaix els rancors, aprenem a no malpensar constantment, intentem posar-nos en la pell dels altres. Intentem justificar perquè algú no ens ha respost com voldríem i esperàvem, lluitem per a que la nostra part positiva guanyi sempre a la negativa.

Intentem omplir el nostre dia de pensaments positius, des de que ens llevem, des de que obrim els ulls. Intentem no fer mal a ningú i si ho fem, demanem sempre perdó.

Fem del somriure la nostra bandera, fins que ens facin mals les galtes.

Esborrem els errors del passat no sense haver aprés d'ells, per a no repetir-los. No calen grans gestos. Com deia el Capità Enciam els petits canvis són poderosos !

Estimem sense por d'arriscar-nos a no ser corresposts. Malgrat no ser-ho, haurà valgut la pena. Demostrem la nostra estima als que ens estimen i als que no.
Donem les gràcies per tot, agraïm, agraïm, agraïm i agraïm fins a la sacietat.

Besem, abracem, acaronem, entreguem la nostra ànima en tot allò que fem, la resta vindrà donat.

Visquem el present i no ens preocupem pel passat, ja no tornarà, mirem cap al futur amb seny i previsió, però la justa, evitem preocupar-nos per coses que potser no arribaran a passar mai. 

Vindran coses molt bones, i coses molt dolentes, perquè això és la vida, la vida de cadascú de nosaltres no és res més que temps. Temps farcit d'experiències.

Tots tenim un temps assignat i el rellotge no s'atura. Visquem de manera que quan el nostre rellotge de sorra estigui a punt de caure-li l'últim gra, estiguem satisfets de nosaltres mateixos i de com hem utilitzat la nostra porció de temps que ens pertocava.

Tampoc no demano tant no ? O potser si? 

La meva mare (6 anys sense tu)

La meva mare era una persona molt especial, se l'estimava molta gent. I se que molta gent la troba a faltar.

Era forta, i alhora molt sensible. Es preocupava per moltes persones i l'afectaven les injustícies.

Molt familiar, quan era realment feliç, era quan l'envoltaven tots els seus pollets, fills/es i nets/es. Era protectora amb els seus. Era generosa, presumida, sempre amb ganes d'aprendre. Amb seixanta anys es va apuntar a un curs per a millorar les seves faltes d'ortografia. Tenia una cal·ligrafia tan bonica, com només tenen les persones de la seva generació. Em feia fer-li dictats i després que li corregís les faltes. Estava estudiant informàtica, acabàvem d'obrir un correu electrònic, estic segura que avui tindria una pàgina de facebook.  

Llegia molt, li relaxava cosir, tenia la sort de que la seva professió tot i que no havia pogut desenvolupar-la tot el que li hagués agradat, li encantava. Tenia un do per crear roba de tot tipus, ens va vestir a tots els seus fills, ens feia vestits, disfresses, va fer vestits de núvia increïbles, es va treure el títol de modista ben jove i amb Matrícula d'Honor. Va complir un somni obrint una acadèmia per a futures patronistes i modistes. 

També era tossuda, quan se li ficava alguna cosa al cap, l'havia de fer o dir. Li costava molt enfadar-se però quan ho feia, ja podies còrrer. Tots havíem vist de petits fer volar alguna sabatilla que altre per sobre dels nostres caps, quan li esgotàvem la seva santa paciència, per sort no tenia massa punteria, o no la volia tenir. Tot el dia cantava i sempre deia frases fetes. 

Quan estava trista se li notava a kilometres, perquè no la senties cantar i els seus ullets blaus com el mar no brillaven igual.

Malgrat tot, tenia sentit de l'humor, va marxar fent-nos riure molt fins a l'últim moment. Va marxar ràpid, massa ràpid, deixant un forat, un abisme en la nostra vida que mai podrem tornar a omplir.

El mateix forat que ella va patir quan amb més o menys la mateixa edat que jo, i embarassada del meu germà, ella va perdre la seva mare, la meva àvia, d'un desafortunat accident. Encara després de 30 anys, se li negaven els ulls quan parlava d'ella. Una mare és un ésser, únic, especial, insubstituïble a la vida de qualsevol persona. Però si a sobre era una mare com la meva, això fa que la pèrdua sigui tan enorme que et faci mal fins hi tot respirar. Vas ser i encara ets un exemple per a molts, per mi ho puc ben assegurar.

Avui ja fa 6 anys que no et tenim al nostre costat, em sembla increïble que hagin passat ja 6 anys, però per mi estàs present cada dia, centenars de coses, em fan pensar en tu, un record, quelcom graciós, quelcom trist, alguna cosa que em vas dir, que em vas ensenyar, que vas fer, una olor, una persona que em recordi a tu, una cançó, coses que em passen i que intento esbrinar quin consell em donaries.  Sempre sempre estaràs present en el meu dia a dia fins al dia que marxi jo, i perquè no, les nostres energies es tornin a trobar. Un petó mama. T'estimo i t'enyoro tant o més que el primer dia.