Temps era temps ...

Estic a quasi un mes de fer 35 anys i encara no he escrit un llibre, ni he plantat un arbre ni he tingut un fill. És a dir 35 anys i tot per fer. 

Aquesta dita, te el seu origen en el Corà, per als musulmans quan una persona, mor, Alà el jutja segons els bons actes que ha realitzat en la seva vida. Aquests 3 actes simbolitzen 3 grans coses que un bon fidel hauria d'haver fet abans de morir, el llibre simbolitza el coneixement,  haver-lo aprés i haver-lo tramés, l'arbre simbolitza un acte caritatiu, sembrar un arbre que en uns anys pot donar ombra a un home cansat o fruit a un home afamat i el fill seria important per a que pregui pel seu pare durant la mort.

El que podria semblar una gilipollada masclista, crec que ho puc aplicar a la meva vida, probablement no plantarè mai un arbre ( no m'ho he proposat mai), no escriuré mai un llibre (hauria de llegir el triple del que llegeixo per ni tant sols plantejar-me aquesta idea) i no crec que tingui fills (no em veig preparada tal com està el món).

Però si espero poder realitzar 3 grans fites que bullen dins el meu cap. 

35 anys no son ni molts anys, ni pocs anys, quan som petits veiem a la gent de 35 com super grans, o fins hi tot vells, es curiós com canvia la perspectiva a mida que t'hi vas apropant. En aquesta vida mai sap quan t'en vas, jo només espero tenir temps per fer tot el que vull, perquè els mitjans, els aconseguiré.

Pensar que em queden 5 pels quaranta em provoca tremolor de cames, però em recorda que no m'adormi que tot te una caducitat en aquesta vida, i jo no en soc una excepció.

I el dia que me'n vagi, si no hi ha res més, a prendre pel cul, espero haver gaudit molt i no haver despilfarrat molt el meu preciat temps en coses banals i si hi ha quelcom més, tindré la millor companyia del món.

Salut i amor !

Bona nit ...

Aquesta no ha estat una de les millors setmanes, per molts motius, físics i emocionals, que a sobre no paris de rebre emails de com passar el millor dia de la mare, com sorprendre-la, quin es el millor regal, etc etc, no es que ajudi gaire, per totes aquestes coses, en un rampell, he fet una relació de coses que si em donen bones sensacions:

Escalfar-me al sol quan tinc fred

Mullar-me expressament un dia de pluja

Anar-me a dormir sabent que a l'endemà no sonarà el despertador

Sentir-me cansada d'haver fet molt d'esport

Ficar-me al llit i sentir l'olor a suavitzant dels llençols

Una abraçada d'algú estimat

Un atac de riure 

Un dinar feliç amb amics

Un dinar feliç amb la família

Recordar bons moments

Una bona migdiada

Banyar-me al mar

Caminar per la muntanya

Còrrer per la muntanya

Rebre un missatge d'algu que estimo.

Llegir un bon llibre en silenci

Jugar amb els meus nebots/odes

Planejar un viatge

Viatjar

Recordar un bon viatge

Escoltar bona música

Mirar fotos antigues

Conduir 

Una mirada de complicitat

Dormir plàcidament

I això ultim és el que me'n vaig a fer ara, que ja no son hores ....

Dolços somnis, per mi i també per a tu ...

Salut i amor !

Aqui mano jo !

Moltes vegades se'ns oblida que nosaltres som els qui dirigim la nostra vida, que nosaltres som lliures d'escollir el que volem i el que no, que podem triar qui o que tenim al costat, tot a la vida està basat en la nostra actitud i les nostres decisions, podem escollir que som, que serem, podem escollir aprendre de les nostres errades i canviar les coses que no ens agraden, es molt trist veure com un mateix o persones properes no prenen(m) el comandament del nostre propi vaixell i anem a la deriva, deixant que siguin els demés i les circumstàncies qui decideixin cap a on prenem el rumb del més valuós que tenim, que és la vida. !

I mentrestant jo poquet a poquet em vaig perdonant.

Em perdono per les vegades que vaig desaprofitar passar més temps amb tu, per les vegades que no et vaig parlar ni tractar com mereixies, per totes les preguntes que no et vaig fer i que mai et podré fer, per totes les coses que no et vaig explicar, per tots els petons i abraçades que ens han robat...

Em perdono per intentar ser el màxim de feliç que es pot ser sense tenir-te al meu costat. Per les vegades que, durant fraccions de segons, encara penso "ara et truco i t'ho explico".

Em perdono per les vegades que la mala llet barrejada amb la tristesa de no tenir-te em fan tenir mal caràcter. Per les persones que m'han decepcionat i per les persones que m'han ajudat. Em perdono per somiar cada nit el que de dia no podrem viure. 

I agafo cada dia el timó més i més fort i m'asseguro de no tornar a deixar-lo anar mai més.


Salut i amor !

Thinking....

El despertador sona, em llevo i corro 5 km molt suaus pel passeig, em dutxo, encenc les noticies mentre esmorzo una torrada i un cafè carregadet, la senyora del telenotícies comença a explicar que a Somàlia hi ha tanta gana que, la gent ha començat a buscar formiguers i obrir-los per a poder treure el gra que hagin pogut emmagatzemar les formigues.

La noticia em fulmina i em treu les poquetes ganes que tenia de menjar-me una torrada a les 8 del mati, peró també em sento culpable si la tiro, així que finalment me la menjo, maleint un dia més veure les noticies mentre esmorzo.

No vull donar l'esquena al món, però hi ha dies que una no està preparada per pair notícies com aquesta a 1a hora del matí. I penso que a vegades s'és més feliç visquent en la ignorància.

Després d'altres noticies de política, la senyora del telenotícies diu que l'obesitat causa a l'any més de 3 milions de morts a tot el món. Aquesta darrera notícia, sumada al nus a l'estomac de l'anterior, em fa creure que definitivament el món s'ha trastocat. Apago la tele ja en tinc prou !

En quina classe de món absurd vivim, que en una banda es moren de gana mentre que a l'altre es moren per menjar massa i malament ????

Sembla que avui el dia no comença gaire bé, miro de no pensar-hi gaire i tiro cap a la feina.

 Pel camí miro de donar gràcies interiorment per tenir les coses que tinc, poder alimentar-me bé i sà, poder anar caminant a treballar, poder saludar a les persones que conec, penso en persones que m'estimo i que estant passant molt mals moments. Penso sempre en la meva mare, en les coses que em va ensenyar i em com la trobo a faltar. 

Penso en els meus projectes, i en les meves coses. Penso en afrontar una nova jornada de la manera més positiva possible.  I penso en la sort que tinc de poder pensar en totes aquestes coses, tot i que a vegades pensi que penso massa !

Salut i amor !

Ferides tancades

Quan em vaig voler adonar, ja t'estimava. L'amor és així, no es pot controlar. Respirava per tu i m'equivocava, però llavors encara no ho sabia. El teu tacte m'envaïa l'ànima.

El meu humor depenia del teu. Et vaig estimar d'una manera honesta i sincera. Poquet a poquet cada dia et necessitava més, mentre, tu em donaves espurnes de felicitat, a les que jo m'abraonava encara que m'acabessin cremant. No n'havia conegut de cap altre tipus i creia que aquelles guspires eren les bones, creia que eren les millors, fins hi tot millors de les que em mereixia.

Vaig aprendre a estimar-te sense esperar gaire a canvi, vas ser com una baralla arreglada, com una cursa amb avantatge, com una autopista amb peatges, com un plat agredolç.

Vas fer miquetes el meu cor, jo en vaig recollir els pedaços i em vaig tornar a fabricar un altre, aquest cop d'un material més sòlid i resistent. Em vas ensenyar bé la lliçó. Vaig aprendre bé el camí. Encara que tu mai en vas ser conscient, o això m'agrada pensar.


 Vaig aprendre que l'amor no pot ser egoista. Que si dones, també has de rebre. Que si fas mal has de demanar perdó. Que si dubtes has de demanar permís. Que si jo estiro, tu arronses, si no volem que la corda es trenqui. Que si comptes amb algú pel viatge, hi comptes fins al final, no només per unes etapes. I que tot ha de ser recíproc i equilibrat.

I ara, de tant en tant, amb la ferida ja ben tancada, però la cicatriu ben palpable... encara et penso. 


Salut i amor !

Dona'm les mans...

Un dia d'aquesta setmana, tornant de la feina, anava pel carrer, darrera d'una nena que caminava de la mà de la seva mare, devia tenir uns 7-8 anys, moreneta amb una cueta i un abriguet, i anava caminant amb la seguretat que et dona anar pel carrer de la mà de la teva mare, li anava explicant al que havia jugat a l'hora del pati aquell dia.

Em va venir al cap el record de mi mateixa, passejant o de compres de la mà de la meva mare i una gran tristesa em va envair, perquè trobo a faltar aquesta sensació i mai més la tornaré a experimentar. 

Quan ets petit no ets conscient, del que t'aporta anar de la mà de la teva mare. L'escalfor, la seguretat, el tacte de la seva pell suau, l'amor, i la tendresa que comporta un fet tant senzill com donar-te la mà.

La conversa,  per molt banal que sigui,  pren un altre caire quan vas de la mà de la teva mare i t'escolta com si el que li estiguessis explicant fos el més important que està succeïnt al món en aquell moment.

I com centenars de vegades em passa al dia, un dolor, una punxada com si et regiressin els budells i que arriba fins a l'alçada del cor, em va colpejar un cop més. 

Ja m'he acostumat a que això em passi, però a vegades la punxada és més forta, suposo que segons la intensitat del record i el meu estat d'ànim en aquell moment. Crec que aquest dolor m'acompanyarà tota la vida, es com qui te alguna malaltia crònica, o ho acceptes i aprens a viure amb el que t'ha tocat o plegues veles.

En el meu cas, mai vaig perdre la costum de donar la mà a la meva mare, moltíssimes vegades ja de ben gran, arribava a casa en un dia fred i el primer que feia era agafar-me de les mans fins que les tenia ben calentetes. Anant pel carrer, sempre m'hi agafava o bé del bracet  o bé per l'espatlla, i si de petita era jo la que passejava amb orgull de la seva mà, de gran era ella, la que passejava amb cara de satisfacció. I a mi això em feia molt feliç. De fet la vaig tenir agafada ben fort de la seva mà fins que va marxar.

Evocant tots aquests records, vaig fer memòria dels grans moments en que la meva mare m'explicava contes, era una gran narradora, mai me'ls llegia d'un llibre, ella els explicava narrant-los extrets de la seva memòria, variant les veus, greu quan el personatge era dolent, aguda quan eren nens i dolça quan parlava la mare.... La Caputxeta, els 3 porquets, en Patufet, tots els clàssics, el meu preferit era sense dubte el de les 7 cabretes ! Trobava fascinant com la valenta mare de les 7 cabretes, obria la panxa al llop, treia als seus fillets i hi posava pedres en el seu lloc i la tornava a cosir, quan aquest despertava de la seva migdiada al costat del riu amb una sobtada set, i queia de panxa al apropar-se per beure,  pel pes de les pedres. 

Em pregunto si les mares d'avui en dia expliquen contes així als seus fills, si se'ls asseuen a la falda com feia la meva mare, a mitja tarda perquè li demanava o bé per entaforar-me un dinar que sabia que no m'agradava gaire. Li he vist fer amb la mateixa infinita paciència a tots els meus nebots i era un moment molt màgic en el que tots se l'escoltaven amb devoció, com feia jo en el seu dia.

Hi han petites coses, sensacions, records, imatges olors, tactes que em venen al cap i que em fan recordar amb molta anyorança i molt de dolor, que, com t'estima una mare, mai a la vida t'estimarà ningú.

Salut i amor !

Aprenent a aprendre

Aquests últims mesos, una persona que m'està ajudant molt, m'ha fet veure que la vida sense projectes no es vida, i passar-te la vida fent coses que no t'agraden tampoc es vida.

I això que sembla tant obvi, resulta que jo he trigat 34 anys en esbrinar-ho ! Que tonteta no? Potser si, però a vegades el més evident, allò que tens davant dels nassos és el que costa més de veure.

Després, està el tema de saber perquè serveixes, o millor replantejat, saber que és el que t'agrada, que és el que et motiva, quin pot ser el teu motor. Perquè també he descobert que quan una cosa t'apassiona segur que se't dona bé ! 

Si home !!! Pensava jo abans, a mi em pot apassionar la formula 1 i mai seré una bona pilot. Error ! No he dit que tingui que ser la millor, però si tingues l'oportunitat d'aprendre a pilotar un cotxe de formula 1, i li poses tota la meva dedicació, il.lusió i passió, de ben segur que n'acabaria conduint un amb unes habilitats prou dignes.

No és el cas, no m'apassiona la formula 1, per tant, tinc clar que mai seré una bona pilot, però perquè no vull, no perquè no pugui.

El tema es que, també pel que he vist, hi han diversos grups de persones. Seguint amb l'exemple de la formula 1, hi ha gent que sap perfectament que li agrada la formula 1, però no ho veu com una cosa factible, ho veu com un somni irreal i només per aquest fet mai serà pilot ni res que tingui que veure amb la formula 1.

També hi ha gent que sap perfectament que li agrada la formula 1, però a diferència dels anteriors, lluitaran amb tota la seva ànima, per aconseguir ser pilot, o mecànic, o periodista de formula 1, o qualsevol cosa que l'aproparà amb seguretat al món de la formula 1. Perquè ho ha visualitzat, ha cregut de veritat que pot aconseguir-ho i s'ho ha treballat per realitzar-ho. L'èxit està assegurat !

Llavors hi ha el tipus de gent que no te ni punyetera idea de, si li agrada la formula 1, o li agrada fer ganxet al sofà. Que no sap, perquè ningú li ha fet veure o perquè per ell/a mateix no se'n ha adonat que és el que el/la faria feliç en aquesta vida. Per tant mentre no ho esbrini mai serà feliç.

Jo fins fa no gaire era d'aquest 3er grup, ara la meva olla exprés esta bullint com una boja i en breu xiularà dient que la verdura ja està al punt. Ja veurem si he bullit, coliflor, bròquil, o mongeta.

El cas es que bull més que mai, i les sensacions son bones ! I no és feina fàcil, però estic convençuda que quelcom sortirà ! I serà molt positiu per mi ! 

I Com deien al 1,2,3: "Hasta aquí puedo leer".....

Salut i amor !

Que l'optimisme sempre guanyi ....

Aquesta setmana estic farta de la gent pessimista . És cert, vivim en un món de bojos. En un món moltes vegades injust.

Vivim en un món, en el que un capità es capaç d'abandonar en un vaixell que s'enfonsa a 1.400 persones que estaven gaudint de les seves vacances.

En un món, on un, per ser gendre de rei que, i  només pel fet de ser-ho, durant la resta de la seva vida no s'haurà de preocupar per problemes econòmics, tot i així,  roba i estafa al seu país.

En un món on es pot violar i assassinar a una noia i que el càstig sigui una condemna de 20 anys que probablement quedaran en 10 o 12, en una presó on podrà treballar, guanyar un sou, estudiar, veure el canal plus i quan surti cotitzar l'atur. 

En un món on,  la meitat dels seus habitants passen gana, mentre l'altre meitat llença tones i tones d'aliments.

En un món, en el que una empresa dels Estats Units pot fer trontollar a un país, decidint que avui està en crisi i que demà no ho està tant, com sempre únicament pel seu propi benefici econòmic, sense tenir en compte les repercussions d'aquestes valoracions en aquest països.

En un món on un President de Generalitat corrupte, surt indemne de tots els seus "xanxullus"  i on s'asseu a un jutge a la banqueta dels acusats per fer bé la seva feina!

I així podriem citar una llarga relació de successos que personalment em deixen garratibada, cos sorpresa i esmaperduda diàriament !

Tot i això, nosaltres tenim la gran llet d'haver nascut a Europa, on només per aquest fet, si fa fred, podem encendre la calefacció de casa i per la nit anar-nos a dormir al nostre llit en el qual els llençols fan olor de suavitzant, al nostre pis o casa en el que tenim uns mobles ben bonics on guardar totes les coses que anem comprant, i amb uns armaris farcits amb la roba que ens cal a cada estació i les sabates de la temporada.

Amb una nevera que ens conserva tots els aliments bàsics més els capritxets culinaris que ens comprem per els nostres àpats diaris, un microones que ens escalfarà la llet per al cafè que ens farà la nostra super cafetera últim model.

Amb una rentadora que ens rentarà els nostres apreciats modelets a la temperatura d'aigua que escollim.

Tenim el nostre cotxe aparcat al nostre pàrquing, resguardat de les inclemències del temps,  que tindrà més o menys anys, però amb un equip CD d'àudio, i en molts casos a la guantera o bé directament incorporat hi tindrem un navegador GPS per no perdre'ns quan fem una escapadeta de cap de setmana a un poblet en el que hem llogat una caseta per desconnectar.

Malgrat que estem en crisi, no haurem de patir per que ens volen fer una ablació de clitoris, o per si no ens trobessim bé i no tenim medecines i no hi ha cap hospital on vivim, o per haver d'anar a buscar aigua  a 15 km a peu i carregats, ni per si ens fan casar amb un home 30 anys més gran al que no coneixem de res, ni tampoc patirem per ser analfabets, ni per si els nostres fills demà podran dinar o no.... Demagògia? No ! Dosis de realitat !!!

Ei de debó, no ens queixem tant.... i valorem més tot el que tenim, que el pessimisme s'enganxa com una pandèmia però no oblidem que l'optimisme també !!! Està demostrat que un estat de tristesa permanent afecta molt negativament al nostre sistema immunològic. No és empresa fàcil, però creieu-me jo soc una experta en lluitar contra la negativitat i com tot, requereix de molt d'esforç diari i bona voluntat, ja sabeu, Roma no es va construir en un dia ! 

Així que ànims per tots, mirem de trobar l'equilibri entre l'austeritat i el consumisme,  entre les utopies i la demagògia, pensem que cada dia que passa és un dia menys que falta per superar la crisi !! Si ho pensem bé, tenim més alegries que les que ens dona el Barça. De tant en tant, deixem de mirar-nos el melic i aixequem una mica el cap per contemplar el cel !

A més, segons les profecies mayes, a finals d'aquest 2012 ens en anem tots a prendre pel sac, doncs el temps que ens quedi, que sigui el més agradable possible no ?? (Amb lo bé que anàvem eh !).

A part de la gent pessimista, aquesta setmana també m'ha succeït, que, un nen d'uns 4 anyets al qual no conec de res, cada dia passa amb la seva mare quan surt del cole per la porta de la meva oficina i entra, em fa un petó em diu bon dia i se'n va amb una rialla d'orella a orella. La vida a vegades te cops genials. 

Et pots enfadar perquè les roses tinguin espines o et pots alegrar perquè les espines tinguin roses. Tu decideixes ! 

Jo intento cada dia triar la 2a opció ! I aquesta setmana hem quedo amb l'anècdota del meu nou petit  amic !

Salut i amor !   

Engego...

Feia temps i temps que havia pensat en escriure un blogg, però mai m'havia atrevit a fer-lo.

Segur que tothom ha escoltat alguna vegada la frase de "les persones no canvien", doncs jo he aprés que les persones si canvien, a vegades sense ser-ne conscients i a vegades volent fer aquest canvi, conscientment.

Això es exactament el que m'ha succeït a mi. Durant els ultims anys de la meva vida, les circumstàncies m'han fet una persona diferent. Al principi, no vaig ser conscient del canvi, però ara en soc plenament conscient, és més, el provoco. Sempre intentant que sigui cap a millor, cap allò que m'enriqueixi més com a persona i que em faci créixer i ser feliç. 

I si d'alguna cosa estic més segura que mai, es de que, sigui quina sigui la durada del meu viatge en aquest món, encara em queda moltíssim per aprendre.

Aquest blogg l'he creat única i exclusivament per al meu propi benefici. I no parlo de beneficis econòmics evidentment. Senzillament com a una eina que, crec, em pot ser útil per a expressar en "veu alta" qualsevol opinió, tema o quelcom que em vingui de gust escriure. No és un diari, ni escriuré cap revelació

Si no em vols seguir, no passa res, jo només pel fet d'escriure-ho ja en trauré un profit, t'ho ben asseguro, si et ve de gust llegir-me i si algun dia vols fer-me un comentari, sincerament em sentiré molt i molt afortunada.

Això si, no esperis ordre, ni rigor, ni puntualitat,  ni cap escrit de premi literari !

Salut i amor !