La meva mare era una persona molt especial, se l'estimava molta gent. I se que molta gent la troba a faltar.
Era forta, i alhora molt sensible. Es preocupava per moltes persones i l'afectaven les injustícies.
Molt familiar, quan era realment feliç, era quan l'envoltaven tots els seus pollets, fills/es i nets/es. Era protectora amb els seus. Era generosa, presumida, sempre amb ganes d'aprendre. Amb seixanta anys es va apuntar a un curs per a millorar les seves faltes d'ortografia. Tenia una cal·ligrafia tan bonica, com només tenen les persones de la seva generació. Em feia fer-li dictats i després que li corregís les faltes. Estava estudiant informàtica, acabàvem d'obrir un correu electrònic, estic segura que avui tindria una pàgina de facebook.
Llegia molt, li relaxava cosir, tenia la sort de que la seva professió tot i que no havia pogut desenvolupar-la tot el que li hagués agradat, li encantava. Tenia un do per crear roba de tot tipus, ens va vestir a tots els seus fills, ens feia vestits, disfresses, va fer vestits de núvia increïbles, es va treure el títol de modista ben jove i amb Matrícula d'Honor. Va complir un somni obrint una acadèmia per a futures patronistes i modistes.
També era tossuda, quan se li ficava alguna cosa al cap, l'havia de fer o dir. Li costava molt enfadar-se però quan ho feia, ja podies còrrer. Tots havíem vist de petits fer volar alguna sabatilla que altre per sobre dels nostres caps, quan li esgotàvem la seva santa paciència, per sort no tenia massa punteria, o no la volia tenir. Tot el dia cantava i sempre deia frases fetes.
Quan estava trista se li notava a kilometres, perquè no la senties cantar i els seus ullets blaus com el mar no brillaven igual.
Malgrat tot, tenia sentit de l'humor, va marxar fent-nos riure molt fins a l'últim moment. Va marxar ràpid, massa ràpid, deixant un forat, un abisme en la nostra vida que mai podrem tornar a omplir.
El mateix forat que ella va patir quan amb més o menys la mateixa edat que jo, i embarassada del meu germà, ella va perdre la seva mare, la meva àvia, d'un desafortunat accident. Encara després de 30 anys, se li negaven els ulls quan parlava d'ella. Una mare és un ésser, únic, especial, insubstituïble a la vida de qualsevol persona. Però si a sobre era una mare com la meva, això fa que la pèrdua sigui tan enorme que et faci mal fins hi tot respirar. Vas ser i encara ets un exemple per a molts, per mi ho puc ben assegurar.
Avui ja fa 6 anys que no et tenim al nostre costat, em sembla increïble que hagin passat ja 6 anys, però per mi estàs present cada dia, centenars de coses, em fan pensar en tu, un record, quelcom graciós, quelcom trist, alguna cosa que em vas dir, que em vas ensenyar, que vas fer, una olor, una persona que em recordi a tu, una cançó, coses que em passen i que intento esbrinar quin consell em donaries. Sempre sempre estaràs present en el meu dia a dia fins al dia que marxi jo, i perquè no, les nostres energies es tornin a trobar. Un petó mama. T'estimo i t'enyoro tant o més que el primer dia.
