Ferides tancades

Quan em vaig voler adonar, ja t'estimava. L'amor és així, no es pot controlar. Respirava per tu i m'equivocava, però llavors encara no ho sabia. El teu tacte m'envaïa l'ànima.

El meu humor depenia del teu. Et vaig estimar d'una manera honesta i sincera. Poquet a poquet cada dia et necessitava més, mentre, tu em donaves espurnes de felicitat, a les que jo m'abraonava encara que m'acabessin cremant. No n'havia conegut de cap altre tipus i creia que aquelles guspires eren les bones, creia que eren les millors, fins hi tot millors de les que em mereixia.

Vaig aprendre a estimar-te sense esperar gaire a canvi, vas ser com una baralla arreglada, com una cursa amb avantatge, com una autopista amb peatges, com un plat agredolç.

Vas fer miquetes el meu cor, jo en vaig recollir els pedaços i em vaig tornar a fabricar un altre, aquest cop d'un material més sòlid i resistent. Em vas ensenyar bé la lliçó. Vaig aprendre bé el camí. Encara que tu mai en vas ser conscient, o això m'agrada pensar.


 Vaig aprendre que l'amor no pot ser egoista. Que si dones, també has de rebre. Que si fas mal has de demanar perdó. Que si dubtes has de demanar permís. Que si jo estiro, tu arronses, si no volem que la corda es trenqui. Que si comptes amb algú pel viatge, hi comptes fins al final, no només per unes etapes. I que tot ha de ser recíproc i equilibrat.

I ara, de tant en tant, amb la ferida ja ben tancada, però la cicatriu ben palpable... encara et penso. 


Salut i amor !

Dona'm les mans...

Un dia d'aquesta setmana, tornant de la feina, anava pel carrer, darrera d'una nena que caminava de la mà de la seva mare, devia tenir uns 7-8 anys, moreneta amb una cueta i un abriguet, i anava caminant amb la seguretat que et dona anar pel carrer de la mà de la teva mare, li anava explicant al que havia jugat a l'hora del pati aquell dia.

Em va venir al cap el record de mi mateixa, passejant o de compres de la mà de la meva mare i una gran tristesa em va envair, perquè trobo a faltar aquesta sensació i mai més la tornaré a experimentar. 

Quan ets petit no ets conscient, del que t'aporta anar de la mà de la teva mare. L'escalfor, la seguretat, el tacte de la seva pell suau, l'amor, i la tendresa que comporta un fet tant senzill com donar-te la mà.

La conversa,  per molt banal que sigui,  pren un altre caire quan vas de la mà de la teva mare i t'escolta com si el que li estiguessis explicant fos el més important que està succeïnt al món en aquell moment.

I com centenars de vegades em passa al dia, un dolor, una punxada com si et regiressin els budells i que arriba fins a l'alçada del cor, em va colpejar un cop més. 

Ja m'he acostumat a que això em passi, però a vegades la punxada és més forta, suposo que segons la intensitat del record i el meu estat d'ànim en aquell moment. Crec que aquest dolor m'acompanyarà tota la vida, es com qui te alguna malaltia crònica, o ho acceptes i aprens a viure amb el que t'ha tocat o plegues veles.

En el meu cas, mai vaig perdre la costum de donar la mà a la meva mare, moltíssimes vegades ja de ben gran, arribava a casa en un dia fred i el primer que feia era agafar-me de les mans fins que les tenia ben calentetes. Anant pel carrer, sempre m'hi agafava o bé del bracet  o bé per l'espatlla, i si de petita era jo la que passejava amb orgull de la seva mà, de gran era ella, la que passejava amb cara de satisfacció. I a mi això em feia molt feliç. De fet la vaig tenir agafada ben fort de la seva mà fins que va marxar.

Evocant tots aquests records, vaig fer memòria dels grans moments en que la meva mare m'explicava contes, era una gran narradora, mai me'ls llegia d'un llibre, ella els explicava narrant-los extrets de la seva memòria, variant les veus, greu quan el personatge era dolent, aguda quan eren nens i dolça quan parlava la mare.... La Caputxeta, els 3 porquets, en Patufet, tots els clàssics, el meu preferit era sense dubte el de les 7 cabretes ! Trobava fascinant com la valenta mare de les 7 cabretes, obria la panxa al llop, treia als seus fillets i hi posava pedres en el seu lloc i la tornava a cosir, quan aquest despertava de la seva migdiada al costat del riu amb una sobtada set, i queia de panxa al apropar-se per beure,  pel pes de les pedres. 

Em pregunto si les mares d'avui en dia expliquen contes així als seus fills, si se'ls asseuen a la falda com feia la meva mare, a mitja tarda perquè li demanava o bé per entaforar-me un dinar que sabia que no m'agradava gaire. Li he vist fer amb la mateixa infinita paciència a tots els meus nebots i era un moment molt màgic en el que tots se l'escoltaven amb devoció, com feia jo en el seu dia.

Hi han petites coses, sensacions, records, imatges olors, tactes que em venen al cap i que em fan recordar amb molta anyorança i molt de dolor, que, com t'estima una mare, mai a la vida t'estimarà ningú.

Salut i amor !

Aprenent a aprendre

Aquests últims mesos, una persona que m'està ajudant molt, m'ha fet veure que la vida sense projectes no es vida, i passar-te la vida fent coses que no t'agraden tampoc es vida.

I això que sembla tant obvi, resulta que jo he trigat 34 anys en esbrinar-ho ! Que tonteta no? Potser si, però a vegades el més evident, allò que tens davant dels nassos és el que costa més de veure.

Després, està el tema de saber perquè serveixes, o millor replantejat, saber que és el que t'agrada, que és el que et motiva, quin pot ser el teu motor. Perquè també he descobert que quan una cosa t'apassiona segur que se't dona bé ! 

Si home !!! Pensava jo abans, a mi em pot apassionar la formula 1 i mai seré una bona pilot. Error ! No he dit que tingui que ser la millor, però si tingues l'oportunitat d'aprendre a pilotar un cotxe de formula 1, i li poses tota la meva dedicació, il.lusió i passió, de ben segur que n'acabaria conduint un amb unes habilitats prou dignes.

No és el cas, no m'apassiona la formula 1, per tant, tinc clar que mai seré una bona pilot, però perquè no vull, no perquè no pugui.

El tema es que, també pel que he vist, hi han diversos grups de persones. Seguint amb l'exemple de la formula 1, hi ha gent que sap perfectament que li agrada la formula 1, però no ho veu com una cosa factible, ho veu com un somni irreal i només per aquest fet mai serà pilot ni res que tingui que veure amb la formula 1.

També hi ha gent que sap perfectament que li agrada la formula 1, però a diferència dels anteriors, lluitaran amb tota la seva ànima, per aconseguir ser pilot, o mecànic, o periodista de formula 1, o qualsevol cosa que l'aproparà amb seguretat al món de la formula 1. Perquè ho ha visualitzat, ha cregut de veritat que pot aconseguir-ho i s'ho ha treballat per realitzar-ho. L'èxit està assegurat !

Llavors hi ha el tipus de gent que no te ni punyetera idea de, si li agrada la formula 1, o li agrada fer ganxet al sofà. Que no sap, perquè ningú li ha fet veure o perquè per ell/a mateix no se'n ha adonat que és el que el/la faria feliç en aquesta vida. Per tant mentre no ho esbrini mai serà feliç.

Jo fins fa no gaire era d'aquest 3er grup, ara la meva olla exprés esta bullint com una boja i en breu xiularà dient que la verdura ja està al punt. Ja veurem si he bullit, coliflor, bròquil, o mongeta.

El cas es que bull més que mai, i les sensacions son bones ! I no és feina fàcil, però estic convençuda que quelcom sortirà ! I serà molt positiu per mi ! 

I Com deien al 1,2,3: "Hasta aquí puedo leer".....

Salut i amor !